Com és habitual últimament, m'agafa per pensar. Reflexionar. Entro en un estat comparable al Zen (podríem deixar-ho amb relaxació però no faria referència al punt reflexiu d’altra banda tant important) i medito sobre mi, sobre la meva vida i sobre les coses que em passen. Rarament penso en el futur. Penso molt en el present. Però per desgràcia, penso massa en el passat.
Per mi el passat té molta importància i més que el passat en sí, certa gent que n'ha format part: família, amics, mascotes, amors,...
Ara mateix em trobo en un punt estrany de la meva vida i això em provoca certa angoixa, o si més no, incomoditat, perquè per primer cop en molt de temps, tinc un gran buit al cap. Sempre he tingut algú que ha estat un referent per mi, algú que, sense ni voler-ho, feia que donés el millor de mi. Per demostrar-li qui era, que ho valia, que mereixia estar amb mi. Però ja no. Ja no tinc a ningú a qui demostrar res. I per aquest motiu estic una mica perdut.
En aquests moments de profunda reflexió sem passen infinitat de coses pel cap. És una pel·lícula feta de fragments del meu passat més recent i de les coses que han canviat el meu món en qüestió de dies o mesos. Com un somni fet a partir de fragments de la realitat. I finalment, tal i com faig al final de totes les pel·lícules que vaig a veure, en faig una crítica. Intento extreure'n alguna cosa de profit.
Aquest cop: Camina. No deixis de caminar perquè el temps i la vida tampoc pararan. I quan menys t'ho pensis, una pedra al mig del camí et farà ensopegar. Llavors hauràs trobat un altre punt d'inflexió. Llavors haurà arribat el teu moment.
Un dia de bojos. Això és el que va ser ahir. Lleva't aviat i no paris de fer coses fins les onze de la nit, i fins i tot llavors, una amiga et truca per quedar-se a dormir.